ESTUDI DEU DISSENY
ARTISTA-PINTOR
Darrera exposició
Exposicions
Entrevista
 


Per una virtut que únicament té la pintura a l'aquarel·la res no es pot amagar i els defectes si hi existeixen prenen carta de residència del tot assegurada; no posseeix les solucions que la pintura a l'oli permet, rectificant o amplificant l'exposició de primera intenció: això la fa més i més mereixedora de lloança en el cas que la cosa s'ho mereixi. I vet-aci que davant de les obres exposades, Joaquim Deu veiem expressar-se un home ple d'idealisme, d'un idealisme que viu dins la seva ànima que en certs moments es converteix en un clar realisme, més ben dit en un lirisme que és propi de tots els joves mestres de l'aquarel·la. No es tracta de traduir una bellesa d'una forma accidental; l'obra realitzada és bella per la pulcritud, per l'encert dels jocs de hum, per l'emotivitat en les creacions i, en fi, per una penetració psicològica dels temes profundament tendre. Aquesta actitud activa ha d'ésser davant del món pictòric del moment una actitud progressiva i la seva espontaneïtat i llibertat és precís que segueixin exigint cada dia més una repetida anàlisi en la visió i traducció constants de l'emoció pictòrica que ens ha sorprès.
                                                                                  Joan David
maig de 1980


La persona que sintonitza amb el seu mitjà no pot adonar-se del que passa al seu entorn i molt menys catalitzar-lo plàsticament: sempre cal estar "fora de". És per això que un ésser urbà com en Joaquim Deu produeix un fenomen tan interessant com el de la subjectivitat crítica: recull el paisatge rural o el que està al darrera dels carrers, l'esbarria, utilitzant profusament l'esperit que passa per sota de les nostres mans, la sensibilitat.

El més apreciable del seu treball és la seva contextura social: un pintor que no té imatge de pintor, que no es planteja mimar la teoria del mirall, on pateixen miratges els circumstancials. D'aquesta manera, utilitza l'abstracció com a adjectiu i no com a "isme", els seus paisatges es qualifiquen i estan al costat de la fascinació, una actitud molt neta en aquesta època nostra de les "diferències". Les seves aquarel·les exemplifiquen una de les posicions més honeses de la pintura: no separar les formes dels conceptes. Així, l'arbre que s'enlaira més al fons de les cases, les muntanyes que fronteregen els pobles o les arcades que foraden les places escenifiquen la densitat creativa de la nostra cultura. Dic això, perquè de cap manera s'ha de veure en el seu treball un titubeig o frivolitat a l'hora d'intentar-nos explicar, nosaltres mateixos, la seva no-abstracció, el seu no-realisme. No es tracta de cavalcar aquí o allí, sinó d'una lògica fenomenologia de la sensibilitat -no sempre acceptada. Crec en la fascinació com a comunicació vàlida en el llenguatge plàstic i això legitima, al meu parer, el seu estil.

La tècnica emprada és precisa quant a la forma escollida: la seva aquarel·la no és diàfana, ni és líquida, efectismes molt utilitzats en aquest mitjà, sinó que és bruta, taca el paper, finalitat suprema i revulsiva d'un plàstic: tacar tot allò que està net, sense que tingui res a veure amb la revelació de l'espontaneïtat infantil del dibuix.

Les aquarel·les aquí representades formen un conjunt homogeni, les taques informes o els detallismes estan àgilment compensades. Així, l'excés de color i el blanc del paper, que podrien donar una sensació d'obra inacabada, equilibren la fragilitat de les parets i la força dels forats.
                                                                   Ana Fernández Álvarez
octubre de 1981


Recordo la insistència del verd i del morat. Recordo l'aparença confusa dels arbres. Ara, en diferents direccions, apareixen nous colors, neus arbres i, més important, noves formes de plantejament del color: l'impacte i la continència.

Aquesta exposició podria semblar menys sòlida, més confusa, però hem d'estar atents, hi ha interessants alternatives. Els dubtes, els interrogants emergeixen d'una obra més seriosa: el treball amb les dimensions del paper; la recerca amatent de la taca, en molts casos d'una rotunditat seca, decisiva.

Estem davant d'un joc que comença, un joc agonal, en el sentit estètic que s'obre en una opció triangular, hi ha tres constants, tres resultats que matisen l'opció plàstica d'en Joaquim Deu. La primera, bruta, tosca, lligada, en el seu gest, als intents de dominar, en una altra vessant, l'acrílic. La segona, continguda, àspera, la que intenta quedar tiranitzada pel moral i pel verd, és la més abstracta, ara per ara, la menys definida. I, la tercera, una agradable forma de representar el color: el blau, el groc í un verd esvaït que travessen la visita a Cadaqués.

A les tres constants, podem veure com emergeix un fil nou, un fil que perilla el constructivisme -una espècie d'elaboració cubista-. Cases abrigades per si mateixes, entre superfícies sòlides i difuminades. Però, a més, aquest fil juxtaposa la taca i l'atmosfera; per això, els arbres i un nou vingut, el mar, són anècdotes; les dues es dissimulen en categories temàtiques. Es difícil, però el camí està iniciat, el diferenciar la difuminació de l'ombra. Ja apareix, de mica en mica, aquest límit en aparença inexistent, la voluntat de crear l'efecte d'improvisació de la llum, d'inacabament de l'ombra.

Hi ha una certa crispació en aquest conjunt, però és lògic notar-la en una etapa tan característica com aquesta, les disjuntives exigeixen un aclariment que les reconciliï, un camí d'identificació.

Ara, la diversificada visió del color allunyen Joaquim Deu de l'automatisme en les textures, de la tipificació en el tractament dels temes. Segurament, un efecte potenciat per l'actitud de repte d'en Joaquim Deu per afrontar la disciplina de plasmar qualsevol espai, deixant la frivolitat del suggeriment subjectiu pel tema o pel lloc. Disciplina assumida pel nou figurativisme i poc practicada pel darrer conceptualisme, agònica proposta que necessitarà altra vegada tornar a l'exercici del treball per encàrrec.
                                                                   Ana Fernández Álvarez març de 1984


 
Havia dit en un altre escrit dedicat a en Joaquim que la seva obra mantenia encara una certa irregularitat i una manifesta dubtança, però ressaltaven algunes peces perla seva remarcable simplicitat i la seva capacitat de suggerència. Ara, el conjunt que en Joaquim ens mostra és més rotund i més madur.

Experimentar i experimentar, un afany constant per a provar-ho tot, des de les goloses proves amb el sucre, passant per l'espartana utilització de l'aigua com a únic element de contacte amb la pintura, fins a la violenta i encertada introducció de l'espàtula a les seves aquarel·les. Una distorsió del mètode -aquarel·la i espàtula- que dóna resultats de gran força.Els espais s'amplien, els pinzells s'engrandeixen, les taques, de pura abstracció, es tornen pur realisme. Com podria una càmera transparentar la mateixa realitat que vol atrapar amb el seu objectiu? Aquest impossible el persegueix en Joaquim, transparentar les realitats sense que perdin la seva sensualitat, la seva pròpia morositat i delectació. Això sí, sense atorgar-los misticisme, es tracta d'anar més enllà amb la tècnica, reptar-se a si mateix i crear la seva pròpia peculiaritat creativa, el seu propi fer sense que l'originalitat sigui un únic fi.

Els motius d'aquestes aquarel·les semblen somnis recordats d'espais que qualcú enyora, que es lliura a rememorar i redueix a suaus llampecs de colors cicatritzats per l'espàtula que serveixen més per a sentir, sentir i gaudir goludament pel tacte que per a veure.

En Joaquim tendeix, amb un tímid gest, a crear un espai pulcre, nu del superflu i bigarrat del més essencial. Hi ha un pesarós esforç davant el dubte. És aquest el camí? quan s'ha de detenir un a cada etapa? Quan estan apurades totes les possibilitats? I són aquestes mateixes preguntes les que disparen les felices troballes, aquesta ziga-zaga que ho mou tot, però que neguiteja constantment a l'hora de treballar.

Les obres s'han engrandit i s'obren a un nou repte: tacar més espai sense renunciar a l'impacte de la simplicitat; il·luminar un paisatge més ampli sense defugir el compromís de I'austeritat. El color cau generosament, el drap atura les hemorràgies de llum, l'espàtula ressegueix les ferides ... Hi ha un esclat d'alegria en aquestes obres.
                                                                   Ana Fernández Álvarez
març de 1987


            
Aquesta exposició ens mostra un profund exercici d'experimentació, des de suports, diferents textures de paper, fins a la pintura, els acrílics o el guaix. Tots ells modelats per l'agressivitat de les línies punyents que estructuren cada tema.

Si en d'altres exposicions, en Joaquim Deu ens oferia com a protagonistes la densitat i la textura del color, aquí ens presenta el negatiu de tot el treball anterior; les incisions d'aquests temes per negació potencien el color, el retiren a les riberes de cada ratlla i fabriquen formes de gran força, construint subjectius paisatges que obeeixen més a una evocació que a una plasmació realista de la natura.

Es tracta d'un constructivisme visceral, violent; pas a pas, d'evocació en evocació, -el somni, l'onirisme- arriba fins a la concreció de visions més exactes, un grup de cases, una arbreda ... A primer cop d'ull, semblen diferir visualment dels temes més abstractes, però, en el tons, en són una conseqüència molt lògica.

Tota aquesta feina és envoltada per una sensualitat humida, no perla pròpia aquarel·la sinó, fins i tot, pels acrílics; la morositat amb què els treballa, la sedositat amb què se'ns presenten, evoquen les maresmes, els aiguamolls, la frescor tendra de les plantes ...

El color negre és potenciat amb rotunditat, té la mateixa força que els violetes o els verds dels seus primers treballs; aquest color descansa sobre el paper des de la pastositat del fang fins a la liquació del cel. El treballa amb precisió, creant, amb el blau anyil, subtilitats, amb el groc daurat, estridències controlades. En aquest sentit, ens evoca imatges accidentals d'aquarel·la japonesa, però es tracta d'una evocació fràgil. llunyana i no pretesa.

Amb aquest treball, en Joaquim Deu s'ha obert a una nova fase creativa coherent amb tot l'anterior, molt emparentada amb la sèrie precedent, dedicada a les roques. L'exposició no ens mostra un camí ja tancat, sinó obert a moltes possibilitats. El que aquí es pot veure és un principi madur i sòlid, una reflexió molt acurada sobre el color i la seva pròpia negació. Pintar i despintar, amorosir el paper amb textures tendres i ferir-lo; esquinçar amb l'espàtula i guarir amb suaus pinzellades. Un exercici de contraris que té la miraculosa propietat d'oferir-nos aquests bells quadres.
                                                                   Ana Fernández Álvarez
gener de 1989


    
Resseguint els camins de l'aquarel·la, hem arribat amb el Quim Deu als acrílics, plens de textura i densitat. L'obra que ens ofereix està explicitada en tres línies visuals molt definides: aquella que reinterpreta els seus temes a I'aquarel·la, la que parla amb subtilitat dels cels i aquella que medita sobre el binomi roca-aigua.

Per a mi, la més elaborada és l'última, el paisatge es desnaturalitza i es desplega com una tesi de color sense fronteres materials, sense els límits impostos pel líquid i pel mineral.

Els pinzells han acariciat la tela i han vestit l'espai creatiu, l'espàtula ha creat textures sensuals que inviten a tastar les teles. Es una exposició fonamentalment tàctil, la visualització es situa a la punta dels nostres dits i ens convida a tocar més que a veure.

En Quim es preocupa per la texturació de les seves obres i d'aquesta manera, les formes es converteixen en anècdotes, perdent la seva transcendència semàntica, però adquirint la universalitat dels símbols.

Hi ha quadres veritablement bells, és el cas d'aquell que ens evoca un indefinit racó de París a la vora del Sena o el que ens ofereix la volàtil roca de Llançà. Quadres que combinen l'aspecte liquat del blau -en Quim sempre ha treballat magistralment aquest color- i la cremositat del blanc. Aquest últim color arriba a ésser utilitzat amb plenitud a les cases que, com a límit visual, equilibren la rotunditat del cel blau.

En Quim, amb aquesta exposició, ens demostra que no està delimitat per una tècnica, l'aquarel·la, sinó que ens pot oferir el mateix registre qualitatiu en altres textures.
                                                                  Ana Fernández Álvarez
desembre de 1990


                                                              
L'exposició d'en Quim Deu és una clara tornada als seus orígens tècnics i temàtics. Després de diferents experimentacions, fins i tot amb els acrílics, i de variades mirades a d'altres contrades -és el cas de Cadaqués, por exemple-, el Quim torna a repassar allò que li és més propi. el paisatge olotí. Aquests camins diversos no han restat inútils, ja que han deixat un pòsit molt sòlid, com podem observar en aquests quadres. S'han abandonat temptatives tècniques gratuïtes i s'ha intentat reconciliar una altra vagada el dibuix amb el color, que és en l'aquarel·la un repte tan difícil.

El resultat global és molt sensual, les taques
ennueguen el paper en sòlids volums arrodonits i es deixen trepitjar perla tinta negra que els dóna la categoria de formes identificables amb la realitat. Els arbres són tractats com si tinguessin més la solidesa de l'oli que la transparència de l'aquarel·la, mentre que els cels es dilueixen com calitges del país d'Oz. Les cases harmonitzen la taca de color pròpia d'Olot, fixada per sempre a la retina del Quim, amb les línies negres que simbolitzen l'arquitectura cultural d'un poble que modela, transforma, força i crea una manera de viure un paisatge.

Aquesta tornada a la gènesi, als records més sentimentals del fet creatiu d'en Quim Deu, té la categoria d'un manifest, d'una postura davant d'allò que ha de ser la seva trajectòria, és un retorn al punt de partida per a poder arrencar de nou i, sempre reincident, recrear els propis somnis. Aquesta postura, present a tota la seva obra, inscriu el sou treball a les llistes del realisme romàntic que, parlat moltes vegades per la partitura colorista, connecta, en alguna de les seves peces, amb l'abstracció, amb la conceptualització del paisatge, reduït a vegades a la més sintètica de les insinuacions. En aquesta exposició, veiem pulsacions alternades del seu treball, des d'allò més detallat fins a allò més poc definit, des d'un barroc realisme a l'austeritat conceptual.
                                                                   Ana Fernández Álvarez
desembre de 1992


                               
En Joaquim Deu, pel gust de pintar i amb un inexhaurible afany per no abandonar ni arraconar els pinzells, ens ofereix aquest conjunt d'obres que, sense renunciar a una certa continuïtat, pretén innovar i superar els seus anteriors treballs. L'exposició està composta per tres blocs temàtics amb tres presentacions formals: aigua (línies), paisatge (superfícies) i roques (geometria). El conjunt és l'amable visió dels indrets que ell sovinteja i estima, tractant-los a partir d'una
aquarel·la plena en recursos tècnics i que abandona les experimentacions de períodes anteriors, com les aplicacions d'agents estranys a la tècnica tradicional. Ara, amb un ampli espectre d'efectes visuals, l'artista opta per un classicisme serè que fuig de qualsevol trucatge i prefereix un estil més depurat i directe. Pinzells gruixuts, draps, l'espàtula, l'aigua i el color, són els únics elements que es permet.Podem observar que en algunes obres continua estant present l'interessant tractament de sotmetre l'aquarel·la a la superfície domesticada del dibuix, dotant les imatges d'un constructivisme racional proper al llenguatge cubista, que és poc freqüent en aquesta tècnica. Segurament, per deformació professional, és dissenyador d'espais, no renuncia mai a la geometria i a l'arquitectura del paisatge. En unes altres, deixa que sobre el paper les taques presentin un format de superfícies informes i expansives, dotant-les de la suggestiva sensualitat de l'estampa japonesa.

Les obres presenten colors purs amb traç directe, una mena de síntesi entre el que és merament apunt i el que és obra acabada, reduint radicalment la distància que hi ha entre l'esbós preparatori i la imatge definitiva. Joaquim Deu, de caràcter analític, domestica amb els pinzells la desbordada emoció produïda per la visió de l'indret que ha sensibilitzat la mirada. Això produeix una atractiva barreja de sentiment i de racionalitat, que dota d'amabilitat el conjunt, fent-lo molt dinàmic i digerible.

En Deu, manté una contenció extraordinària entre el que podrien esdevenir sensibleries vaporoses i entre el que podria convertir-se en brutal tractament pictòric. És la plasmació d'una realitat pròpia i personal on, curiosament, fa prescindible la presència humana i on forma i concepte pretenen ser el mateix. En aquest sentit, podríem col·locar la seva obra dins l'etiqueta de la pintura neosubjectiva, una mena de superació de l'abstracció i del conceptualisme i que es resisteix a posar l'èmfasi en l'actual alternativa realista.

Un dels valors més atraients d'aquest conjunt d'obres és la peculiar plasmació d'una fredor emocionada, una mena de febre blava, sense espasmes passionals ni pulsions emotives. Ara bé, aquesta fredor no resulta repel·lent, al contrari, és l'amable visió de la serenor vital, un refugi calmós per a la consciència. Estem davant d'una mena de netedat vibrant amb la que es sap mirar l'entorn. En art, no tot ha de ser Kandinsky, també pot ser Mondrian.
                                                            Dra. Ana Fernández Álvarez
setembre de 2000


 
                                                                             
 
Top